Després d'uns dies de tempesta...per fi ha arribat la calma, que vull dir?, doncs que portavem com tres setmanes (o més!!!), amb bronques i discussions...en Pol havia arribat a insultar-nos i tot!!! (cap insult greu, tonto i burro, però suficient per marcar el "ja n'hi ha prou!!") el cert és que estava com desconegut... sempre ha tingut molt de geni i és molt tossut (ell sempre ha de dir l'ultima paraula...encara que no sigui la correcta). Doncs com deia després de la tempesta, fa uns dies (tres o quatre), sembla que les aigues s'hagin calmat... Jo diria que el punt en el que ell va notar que ja no podia estirar més la corda va ser un matí mentres és vestia i després d'insultar-me (per enèsima vegada) vaig agafar la motxilla d'anar d'excursió i li vaig començar a posar la seva roba...mentres li deia: "doncs si no t'agrada la mare que tens, et busques una altra mare i una altra família, avui et deixo a tú i la motxilla l'escola i a les cinc quan pleguis te'n vas amb la família que més t'agradi". Segurament no és gens pedagògic aquest procediment (com tans d'altres que faig) però ja no podia més, i des de llavors anem tranquils!! Alguna petita "discissió" tenim però molt lleu i no ens ha tornat a insultar més!!!... A veure quan dura!!!
És que educar no és fàcil (almenys per mi), has d'estar continuament a sobre de coses que sovint semblen tonteries però que per ells en aquesta franja del tres als sis anys són vitals...la relació amb els altres nens (allò típic de no pegar, ni insultar-se, ni pesigar, ni empipar...), el compartir els seus "tresors", el fer cas als adults quan et demanen una cosa (i no passar, o contestar), el que cada cosa té un moment (no és juga alhora de vestir, ...), ... i tantes altres coses de comportament... menjar asseguts bé, esperar que et toqui per parlar, dir gràcies, demanar les coses siusplau... En resum...que la "feina" de pares pot ser més complicada o menys tot depèn de la importància que li doni un mateix a aquests petits detalls que segurament marcaràn els nostres fills quan siguin grans. O no? Que n'opineu vosaltres?!
Apa avui toca filosofada!!! el proper post serà més divertit, paraula!
8 comentarios:
Ja m'ho imaginava jo que no ho era gens de facil i com mes passa el temps, mes clar veig que es dificil.
Sempre m'he preguntat que passa, quan un pare/mare es planta i fa com has fet tu i el nen/a en comptes de cambiar d'actitud, surt per la porta.
Me'n alegro que les coses vagin millor.
Ostres no sé que faria si hem passes això que comentes...suposo que improvitzaria alguna cosa...
Siauuu!!!
Estimada Poc Pacient: no pateixis, jo també he fet servir la mateixa estratègia i t'he de dir que funciona... mentre tenen l'edat d'en Pol -el teu.
Com més grans es fan, més capaços i més autònoms es veuen i he de dir-te, com en merrrameu, que d'aqui un temps potser sí que sortiria per la porta tan tranquil.
El meu va fer-ho i va ser de quadre, perquè ell es va quedar fora al replà (és clar, no sabia ben bé què s'ha de fer an aquests casos) patint i esperant que algú li obrís la porta però sense baixar del burro. I tu a l'altre banda, també patint, i mirant pel foradet a veure què fa....
Total... un quadre.
Que sí, que tens raó...per a ser pares ningú no ens prepara i és una cosa que es va aprenent dia a dia amb allò que en diuen de la "prueba i error". De vegades l'encertes i de vegades no, i el que et va funcionar un cop, potser l'altre no...
Aiixx aquests pares i aquestes mares! quina tasca més difícil que ens ha tocat. Però... què faríem sense ells??
Cuideu-vos molt i molt!!
Una més.
està clar que per ell tot aquest temps i la manera en com ho viu i li feu viure són crucials!
Ho veus quan t'adones que hi ha nens que amb tota la tranquilitat passen de la teva cara i els pares no els hi diuen absolutament res.
No sóc mare però sé (crec xD) que no és gens fàcil ser-ho i que és complicat ple de coses per improvitzar, pensa, fer, aportar, donar, etc... i que és complicat per als pares que s'avoquen als seus fills com vosaltres. Que per això es tenen els fills, per educar-los i gaudir-ne!! Però està clar també que hi ha pres pels que no és tan complicat, és més fàcil que els eduquin a un altre lloc i que a casa es posin davant la play sense pensar mes enlla... i si contesten als mestre sserà perquè els han dit alguna cosa dolenta, i sinó han fet els deures serà perquè estaven agobiats...
Vaja...
jejejejejeje
Apa!! Que ho feu molt be´! I segur q de gran el Pol ho valorarà i agraïrà!!
Apa siaaau!
ei reina...ja te veig posant la roba dins la motxilla...segur que en aquells moments estaves al límit.
A nosaltres també ens passa i sobre tot des de que na Caterina es fa més gran, en Gaspar disfruta de valent fent-li animalades. Cada dia tenim bronca pel tema germana, i això que s'adoren.
És molt difícil ser pares i educar, i educar així com tu creus que és millor, no se si m'explico.. de vegades a nosaltres ens passa que no sabem si feim bé si actuam bé, ja que altres pares toleren coses que nosaltres no, amb la disciplina, amb les rutines, amb la play, amb segons quins programes de tele...
De vegades amb sent rara, crec que em tornat molt tolerants amb els fills, i com dius tu, si no marcam unes pautes.
bé avui no estic molt fina, esper que hagis entès el que vull dir. necessit descansar un poc, duc amb molta de feina ja que això d'estar de baixa ningú et fa la teva...
b7ts
Cat; gràcies..encara que no tinguis fills la teva visió és mes professional el fet de ser mestra et deu suposa veure aquestes coses des de fora, sovint amb més facilitat que un mateix... Però tot i així tú indirectament també ho vius de prop que has vist bronques amb el Pol i com a tieta l'hi has cridat l'atenció o l'has renyat cada vegada que ho has cregut conveninent...és que és tot un caràcter aquest noi!!!!
Kpitana: A mi també hem passa que hem sento rara...es cert que estem MOLT a sobre el Pol (a vegades potser massa) i hem d'aprendre a controlar-nos una mica...però tot i controlantme segueixo "exigint-li" les coses que crec importants...aixxxx això de fer de pares/mares com diu la una més és una tasca difícil!!!
Una més: Hem consola saber que no sóc l'unica que utilitza tàctiques poc "pedagògiques".. quin mal trangol no veure el nen a fora sense "poder" fer-hi res?? Nosé que faria si m'hi trobés jo...
Si haurem de seguir "encertant" o no...lo de "prueba i error" veig que és l'unic sistema ..oi? jajajaaja...
Gràcies a tots i petons!!!
No soc mare, nomes soc madrasta i un cop cada 15 dies, per tant tampoc puc dir gaires coses sobre el tema.
Però si que se, per els amics que tenen fills, que es complicat educar un fill, es complicat i de vegades dur per que amb un JA N'HI HA PROU de vegades no n'hi ha prou però tampoc es pot fe segons que als crios, no??
Bueno no se si m'explico, vull dir que el nen del Hatim, per exemple, es molt consentit i jo moltes vegadesl'hi diria un JA N'HI HA PROU però clar, el seu pare.....
Uiii quin rotllo t'he fotut, jejejejeje.
Petonasos bonica!!!!!!
Jo mateixa!!! com estàs?? de rotllo res... es que en el cas de fer de pare/mare de fills que no són teus, crec que encara a de ser molt més complicat...per això que tú dius...el nen vius (suposo) entre dos amneres "d'educar" difrents i clar...no és fàcil controlar-los, oi?
Ànims!!! que segur que tú ho fas força bé...i ara et serveix de "pràctica" per quan tinguis els teus!!! (quan serà això???) jijiji..
Petons guapa!!!!
Publica un comentari